Nogué a la Festa Major 2013

Exposició: Nogué Massó, una trajectòria vital

15 d’agost-6 d’octubre 2013

Exposició antològica. Caps de setmana i festius al Castell dels Comptes de Santa Coloma de Queralt

12-14h i 18-21h del 15-21 d’agost i després de 12-14h i 18-20h

————————–

Pregó de festes: Dr. José M. Luzón Nogué

Festa Major 2013

Excel·lentíssim senyor Alcalde, excel·lentíssimes autoritats, veïns i amics de Santa Coloma de Queralt.

Vull començar amb unes paraules d’agraïment i altres en què em veig obligat a expressar la meva rubor. Agraïment en primer lloc als membres de l’Associació Cultural de la Baixa Segarra, que em van proposar fa més d’un any compartir amb vosaltres els inicis d’aquesta Festa gran. Agraïment també a les autoritats que, amb motiu d’una visita fa ara un any, em van confirmar una petició a la qual no vaig poder negar-me. Per això sóc aquí, malgrat els meus escassos mereixements, per ser jo qui obri amb aquest pregó la Festa Major de Santa Coloma de Queralt. Rubor perquè, si bé les meves vivències familiars íntimes em porten molts records de Santa Coloma que m’han estat transmesos, la meva trajectòria vital ha transcorregut per camins molt apartats de la vostra geografia, de la vostra cultura i de la vostra llengua, que avui intento utilitzar.

Em porta a aquesta tribuna, que tant m’honra, la figura d’un fill de Santa Coloma; el meu avi Josep Nogué i Massó, que va passar gran part de la seva vida lluny de la seva terra natal, va viure anys de glòria artística a Itàlia, va estudiar a l’Escola de Belles Arts de San Fernando i va tornar finalment a la seva Catalunya natal. En la seva maduresa va viure molt de temps a Barcelona, ​​en una casa que encara es conserva al carrer del Carme. Finalment, molt gran, va anar a passar els últims anys de la seva vida amb l’única filla que tenia, la meva mare, que vivia a Andalusia. Però de Nogué parlaré més endavant. Vaig a començar amb unes reflexions i alguns comentaris que procedeixen de la meva pròpia formació.

Jo vaig recórrer els camins de la Història de l’Art ocupant-me fonamentalment de l’antiguitat. Per això, no puc evitar veure aquestes festes com una cosa que s’inicia en dates molt llunyanes i que s’esten per tota la Mediterrània. Les festes d’agost, el Ferragosto d’Itàlia, la Verge d’Agost, les fires populars, l’Assumpció de la Verge, les lluites contra les forces del mal que representen els diables i una infinitat de manifestacions populars que coneixen i estudien els folkloristes, formen totes elles part d’una mateixa tradició. Per això som aquí, perquè ho van fer els nostres avis, els avis dels nostres avis i els avantpassats més remots que no podem imaginar. És cultura popular heretada. Formem part d’una llarguíssima tradició a tota la Mediterrània, que primer va tenir formes paganes i més endavant va ser reconduïda pel cristianisme.

Però fa dos mil anys també eren festes molt antigues. Els romans eren conscients que les festes d’agost es remuntaven a l’època mítica dels reis de Roma i que moltes d’elles enfonsaven la seva tradició en la religiositat dels etruscs. Agost era el mes més festiu de tots els mesos del calendari, en què només es comptaven deu. Les dates en que estem corresponien al mes sisè. Però són Juli César i l’emperador August qui fan les reformes, que encara es mantenen, afegint un mes de Juli –juliol- i un mes d’August –agost-. Aquest últim es converteix, per tant, en el calendari romà, en el vuitè mes i tot ell és declarat festiu per l’emperador Octavi August.

La tradició de que el mes d’agost es declarés en el calendari un mes de descans, neix en la necessitat de fer una parada per tal de guanyar forces per a les feines agrícoles de la tardor. És una conseqüència lògica, després d’haver fet la recol·lecció dels cereals als camps de secà. Es dóna gràcies als déus per l’excel·lència de les collites i se’ls demana ajuda per conservar-les adequadament. El treball al camp porta a celebracions religioses que afecten divinitats molt antigues del panteó romà. Tots tenen dret a la festa i al descans: en primer lloc, els homes i les dones que han participat en les tasques agrícoles, però també els animals que han estat utilitzats. A aquests últims se’ls guarneix amb flors i garlandes. Els cavalls, muls i ases van participar també en les celebracions i d’això queden reminiscències en multitud de festes populars. Potser la més coneguda mundialment sigui la cursa que dins de la ciutat de Siena fan els joves amb els seus cavalls, per obtenir com a premi un drap ricament guarnit (en llatí palium) amb el qual coneixem la famosa festivitat del Palio de Siena celebrada el 15 de agost de cada any.

He dit que amb les festes majors d’agost estem mantenint una celebració genuïnament mediterrània. L’esmentat Palio és un exemple d’Itàlia, però no puc deixar d’al·ludir a un altre igualment conegut: Va ser l’emperador Octavi August -com he dit abans- qui declara el nou mes que portarà el seu nom com un mes de descans. Aquestes dates rebran el nom de Feriae Augusti i d’aquí el nom de “Ferragosto” amb el qual es coneix a Itàlia el dia 15 del present mes. Modernament s’ha convertit no només en un dia de descans sinó en la jornada en què Roma queda buida. És una festa laica, però no deixa de ser la mateixa que el cristianisme adopta a partir del segle IX i dedica a l’Assumpció de la Verge.

El Ferragosto italià ha inspirat els escriptors, als músics, als artistes i ha servit de marc per al cinema, el teatre i la lírica. Nogué, que era molt aficionat al cant líric i que ell mateix va actuar al teatre Quirino de Roma sota la direcció del cèlebre Mascagni, coneixia bé l’obra Pagliaci de Leoncavallo, que es desenvolupava temporalment en un dia de Ferragosto. En l’escena segona del primer acte, Nedda expressa en la seva meditació:

Són questi sogni paurosi i fole!
O che bel sole di mezz’agosto!

I de la mateixa manera el cinema ha portat a la pantalla aquesta visió del Ferragosto que tots coneixem. Alguns recordaran el film de Dino Risi, protagonitzat per Vittorio Gassman que té lloc “in una Roma deserta un Ferragosto qualunque”. És una de les grans festes heretades de l’antiguitat: el descans que segueix la recol·lecció.

Al llarg del mes d’agost déus com Janus, Venus, Vulcà i la Victòria (Niké grega) eren en època romana objecte de festes, sacrificis i dedicacions de tota mena. S’obre així el camí a les Vinalia Rustica (19 d’agost) per propiciar la protecció del raïm madur fins que el Flamen Dialis, o sacerdot de Zeus, donés el senyal perquè s’iniciés l’altra gran etapa d’activitat agrícola: la verema. Avui estem, per tant celebrant el merescut descans dels que amb el seu esforç han recollit el pa que ens alimentarà la resta de l’any. Santa Coloma de Queralt ha estat i és una localitat agrícola, on la sembra i les collites han hagut de jugar un paper decisiu en les esperances dels nostres avantpassats.

Vivim en una part del planeta en què veiem els mateixos astres que van condicionar als nostres avantpassats aquest calendari agrícola ple de pregàries i celebracions potser des del Neolític. Cultivem, amb poques variants, el mateix que s’ha vingut conreant a tota la Mediterrània durant mil·lennis. La figuera, la vinya i l’olivera constitueixen aquesta tríada essencial en el que s’ha vingut a anomenar “la dieta mediterrània”. També la UNESCO -per cert- l’ha declarat recentment com a part del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Com veieu, formem part d’un col·lectiu molt més ampli, al qual pertany una gran varietat de tradicions unides per la història comuna de molts pobles. Avui és la Festa Major a Santa Coloma, però recordem que són també les festes majors de molts altres pobles de la Mediterrània que celebren el mateix, amb les mateixes arrels, però amb altres pervivències i altres llengües. Quan ens reunim aquí, venint de vegades de llocs allunyats, estem contribuint a mantenir una tradició que es perd en la llunyania d’un passat remot. La nostra alegria d’avui és una repetició de la que van tenir els nostres pares, els nostres avis i els nostres besavis. Al cap i a la fi, estem posant amb això, aquí a Santa Coloma de Queralt, una baula més a la llarga cadena de la història i de les tradicions.

Vaig començar dient que l’haver-vos fixat en mi per aquest acte és pel fet de ser nét d’un dels vostres fills a qui voleu recordar: Josep Nogué i Massó. La seva vida va ser molt rica. La creació artística i les seves inquietuds donarien per parlar molt més del que avui puc fer-ho aquí. Però aquesta vida d’artista que el porta a treballar d’aprenent en un taller de Barcelona, ​​d’alumne a l’Escola Superior de l’Acadèmia de San Fernando a Madrid, i molt jove com a pensionat a Roma, comença precisament aquí: a Santa Coloma. Aquí va néixer i aquí va viure els primers anys de la seva vida. D’aquí són els seus primers records. Per això, quan ja ancià decideix escriure unes memòries, que van ser després publicades pel Museu de Tarragona, comença parlant de la Festa Major de Santa Coloma de Queralt. Aquest era el seu primer record. Quan tot just tenia cinc anys es va quedar gravada en la memòria d’aquell nen la construcció d’un estel gegantí decorat amb una sota de bastos que es va fer volar des de la plaça el dia de la Festa Major. També d’aquells feliços anys són els seus primers jocs i encara recordo com m’ensenyava, quan jo tot just tenia vuit anys, un d’ells. Consistia en que traçava una ratlla a certa distància d’una paret i tiràvem alternativament una pedreta de mida petita per veure qui dels dos la deixava més a prop. Aquest joc, que havia après aquí, m’ho ensenyava davant del Museu del Prado un dia que em va portar de la mà a recórrer les seves sales. Jo era un nen i ell pensava que m’havia d’entretenir amb alguna cosa més que veure quadres. Però a mi em van quedar gravades també altres coses.

Nogué havia anat al Museu del Prado en els seus anys d’adolescent a estudiar copiant als grans mestres. Una petita tauleta amb una còpia de Ribera, que figura en l’exposició que avui s’inaugura a les sales del Castell, té anotat de la seva pròpia mà en el revers: “pintat per mi als 19 anys quan podia escapar al Museu del Prado “. En aquest museu em va ensenyar a veure el color, la perspectiva, la composició i tantes coses que només saben veure els artistes.

Perquè moltes vegades volen plasmar els tons d’un cel, els reflexos del mar o les albes al camp. “Fixa’t quants verds tan diferents en aquest paisatge!” I després em feia passar al paper amb uns tubets de aquarel·la que m’estava ensenyant a combinar. Aquest museu del Prado, on en la esplanada d’ingrés m’entretenia amb un joc de la seva infància a Santa Coloma, significava molt per Nogué. Però jo no sabia que mig segle més tard anava a dirigir i a passejar per les seves sales els records d’aquelles visites amb el meu avi. Encara més: quan fa poc vaig tenir la fortuna de visitar el Museu del Prado amb companys pintors de l’Acadèmia de San Fernando, recordava com qui recorda una olor o un gust de fa molts anys, aquelles lliçons en les que jo estava atent als seus comentaris i a les seves observacions. Llavors vaig comprendre que no és el mateix veure un museu amb un artista que amb un historiador de l’art. Vaig aprendre a veure i sentir coses que em resulten difícils d’explicar.

Josep Nogué va tenir moltes facetes artístiques. Va conrear el cant líric i potser això va donar peu al seu primer matrimoni amb la meva àvia, Maria Vallejo, a qui no vaig conèixer. Ella actuava amb el nom de Pilar Iranzo i guardo entre els papers que m’han arribat un cartell de La Bohème i algunes coses més. A la vida artística de Nogué juga un destacat paper la seva relació amb el món del cant, per això, a més d’actuar a Roma, al teatre Quirino, va fer retrats de famosos tenors, com Mattia Battistini i Tito Schipa o el de la soprano de l’època, Ofelia Nieto. Li va unir una gran amistat amb Hipòlit Lázaro i amb Francesc Viñas. Al primer va pertànyer el llenç “Terra Franciscana”, que avui es veu per primera vegada a Santa Coloma i al qual Buero Vallejo dedica una pàgina d’elogis molts anys més tard. El segon, el tenor Viñas, li fa l’encàrrec dels frescos de l’església de Moià, en la qual havia cantat de petit.

La vida va moure a Nogué per molts llocs que queden reflectits en les seves obres: una inundació a França, el mar del nord a les costes de Bretanya o els parcs nevats de Milà a l’hivern de 1907, van donant forma a la seva obra de pintor. Dominava el dibuix i el color, per això va conrear per igual el paisatge i el retrat. Premiat i reconegut com a jove artista, arriba a Roma on roman més de deu anys. Allà li impressiona estar en els jardins de la Villa Medici davant el mateix lloc que havia pintat Velázquez en el seu primer viatge a Itàlia. Diu que veu una altra llum i altres colors, el que el porta a seure al mateix lloc i reproduir el paisatge de Velázquez d’una altra manera. Viu a Roma uns anys d’activitat artística que el portan a fer amistat amb alts representants de la Cúria.

Estableix una estreta relació amb el Cardenal Merry del Val, que era llavors secretari d’Estat, i amb el valencià Cardenal Belloch, que li encarrega un retrat del Papa Benet XV, de qui recorda que va posar només dues hores en les Estades de Rafael. A Roma coincideix, sent director de l’Acadèmia Espanyola José Benlliure, amb altres pensionats com López Mezquita, Labrada, Ortiz-Echagüe, Anasagasti, Moisès Huerta, Capuz, i altres que representaven tots ells a una generació de brillants artistes. En aquesta època rep l’encàrrec del vitrall per a l’església de Sant Gioachino in Prati i realitza nombrosos retrats i paisatges pels marquesos de La Tour, els comtes del Pozzo, els ducs d’Arcs i personatges de la Cúria, l’aristocràcia romana i membres del cos diplomàtic.
Però les circumstàncies difícils que comencen a sorgir a Europa, li aconsellen deixar Itàlia per buscar la seguretat d’un treball estable. Fa oposicions i ve a Jaén, on intenta reunir la seva família. En primer lloc els seus pares, ja grans, l’acompanyen a aquest lloc tan estrany per a ells. Pobre la meva àvia! Vaig sentir dir a casa que no havia après a parlar castellà. ¡Qui li havia de dir que descansaria a Jaén!

A Jaén va tenir temps Nogué per iniciar alguns joves alumnes pel camí de l’art. Ens explicava que un dia era al mercat comprant verdures i la dona que l’atenia, en saber que era pintor, li diu: “jo tinc un fill que no fa altra cosa que pintar i dibuixar. Jo no tinc mitjans, podria vostè ensenyar-li? “. I així va ser. Josep Nogué li va ensenyar durant uns anys a l’Escola d’Arts i Oficis i més tard va aconseguir que un amic seu empresari li pagués els estudis de Belles Arts.

Aquell nen es va convertir amb el temps en un reconegut artista el nom vaig a ometre, per si ell no ha explicat aquesta història. Nogué va tenir tota la seva vida un gran entusiasme per ensenyar i transmetre. Quan érem nens (potser amb nou o deu anys) ens posava als meus germans i als meus amics a dibuixar objectes i formes elementals: un got, una ampolla, unes fruites … Encara recordo com ens ensenyava a traçar una línia o a ombrejar un espai. Així vam passar moltes hores d’infància i d’adolescència els meus germans i jo sense ser conscients que estàvem tenint un privilegi reservat a molt pocs.
Solia celebrar els nostres aniversaris enviant-nos dibuixos i aquarel·les perquè els anéssim guardant en una carpeta. Darrere els dedicava: “al meu nét / a …. record del seu avi “. Un d’ells és un dibuix de la font de Santa Coloma al que a més afegeix: “en aquesta font jugava jo quan era nen”.  Avui vull ser jo qui us dediqui i deixi com a record el quadre “Portal del Sanau” amb una breu nota: “A Santa Coloma de Queralt, agraït, en record del meu avi Josep Nogué”.

Colomíns i colomines!! Ha arribat el dia de donar gracies, celebrar, de cantar i de ballar. Colomis, ubique salutem! ¡Visca la Festa Major!

José Mª Luzón Nogué, 14 VIII, 2013

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s