El pintor

Un hombre que ha dedicado su vida a su pasión, pintar, interpretar la luz, captar los reflejos del sol en el mar o el amanecer tras unas montañas, para reflejar en sus lienzos la naturaleza a pleno sol. (J. Nogué Vallejo, 1991).

josep nogue masso - CòpiaNogué neix a Santa Coloma de Queralt el 1880. Només hi va viure fins als 5 anys, però hi torna sovint i fa amistat amb pintors colomins. Es trasllada amb la seva família a Barcelona i més endavant a Madrid, on es forma com a artista i fa les primeres pintures. Guanya la plaça de pensionat de l’Acadèmia d’Espanya a Roma, i aprofia l’estada per perfeccionar el cant, la seva altra gran passió. En tornar a Espanya ocupa la Càtedra de dibuix de Jaén fins a la Guerra Civil. Als anys quaranta s’instal·la a Barcelona i s’acaba jubilant a l’Escola de la Llotja. Una de les seves últimes exposicions va ser una col·lectiva el 1965 a Santa Coloma amb la participació d’artistes locals. Nogué, obsessionat per plasmar la llum, va morir cec el 1973.

Per a més informació sobre el pintor, l’estudiant d’Història de l’Art, Damià Amorós Albareda, membre de la Comissió Any Nogué, ha treballat la informació sobre el pintor Nogué a Wikipedia, pel Viquiprojecte “Viquimodernisme” amb les professores Teresa Sala i Cristina Rodríguez de la Universitat de Barcelona. Us recomanem la seva lectura.

 

Madrid

Després d’haver viscut cinc anys a Santa Coloma de Queralt i cinc anys més a Barcelona, la família de Nogué Massó es va traslladar a Madrid quan ell tenia 10 anys, per causa dels problemes polítics en què el seu pare estava implicat. Tan bon punt va poder, va haver de començar a treballar perquè la família passava per moments de penúria (el seu pare estava completament abocat als estudis de frenologia, cosa que li reportava un gran prestigi en les seves conferències, però que no li generava pràcticament cap ingrés).
Va treballar com a gravador de vidre i com a retocador de fotografies en algunes de les cases més importants de Madrid a les quals anaven a retratar-se les altes personalitats de la capital d’Espanya, com eren Fotografía Debas o Fotografía Valentín, el propietari de la qual va donar-li els diners perquè pogués alliberar-se del servei militar.
Va compaginar la feina amb els estudis artístics, primer a l’Escola d’Arts i Oficis, on va ingressar als 14 anys, i després a l’Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado (que posteriorment va ser l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando). L’ajuntament de Santa Coloma va acordar el 1897 de promoure el seu pensionat sense dotació econòmica per a la continuació de la formació artística en l’esmentat centre. En els seus estudis va obtenir sempre molt bons resultats fins al punt de guanyar nombrosos premis i, finalment, les oposicions per al pensionat a l’Acadèmia de Belles Arts d’Espanya a Roma l’any 1907.
En aquesta etapa primerenca va fer molts viatges arreu d’Espanya; trobem quadres que va pintar a Gijón, Bilbao, Terol, Sagunt, València… I va començar a assolir grans èxits artístics amb obres com El calvario de Sagunto o La muchacha con farol. És important de remarcar que l’any 1904 va fer la primera exposició a Barcelona, al Salón Parés.
Se li coneix també una gran afició a la lírica perquè va freqüentar durant moltes temporades la claque del Teatro Real i altres teatres de Madrid, i perquè va estudiar solfeig amb diferents mestres.

Roma

Després de la seva arribada a Roma a l’estiu del 1907, Nogué es va casar amb María Vallejo Martínez. Tot i tenir la residència a Roma van viatjar per diferents llocs d’Itàlia, com Piediluco, les platges de Santa Marinella, Castellamare, Rapallo, Nàpols, etc., tant per conèixer el país com per localitzar nous temes per als quadres que els artistes pensionats havien d’enviar cada any al Ministeri d’Estat.
Al tercer any de l’estada a Itàlia, van fer un viatge per diferents ciutats europees tal com estava establert en la normativa del pensionat, que va començar la tardor del 1909 per Florència, Pàdua, Venècia, Munic, París, Roscoff (a la Bretanya francesa, on van passar quatre mesos), Brussel·les, Bruges… Van tornar a Roma a l’agost del 1910.
En la fotografia de l’estudi del pintor es poden veure mostres d’aquest viatge: els petits quadres de Bruges, a l’esquerra, el quadre gran que hi ha darrere del pintor –Notte di Luna–, que va ser presentat a l’Exposició Internacional de Roma del 1911, i l’Esfinx, a la dreta, que formava part de la col·lecció de quadres que va pintar durant la seva estada a Roscoff i que actualment és una de les peces més rellevants del fons del Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona.
Quan acaba el pensionat, l’any 1911, Nogué arriba a plantejar-se si la seva vida ha de seguir un camí diferent del de la pintura, ja que tothom l’engresca perquè es dediqui a la lírica. Al final, arriba a debutar com a tenor, però poc després de l’estrena es posa malalt, víctima de la grip espanyola.
L’any 1913 va néixer la seva filla, María Virginia, i el 1914 va néixer el seu fill, José, i definitivament la seva carrera professional s’orienta com a pintor de l’aristocràcia romana. Val la pena de remarcar que el 1916 va pintar el papa Benet XV.
El 1918, estant de vacances a Rieti, pinta Tierra franciscana, quadre emblemàtic en la seva carrera pel tractament de la llum. Vivint encara a Roma participa en una exposició molt important a les Galeries Laietanes de Barcelona, l’any 1919, cosa que li permet fer-se un nom en l’àmbit artístic català

El retorn

L’intent de tornar a Espanya, que Nogué s’havia plantejat diverses vegades durant la seva estada a Roma, va acabar de fer-se realitat l’any 1922. Després de guanyar unes oposicions, va ocupar la plaça de professor de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis de Jaén. El canvi que suposa passar de viure en una de les grans capitals europees, com era Roma, a una petita ciutat del sud peninsular espanyol, com era Jaén, és radical: canvi d’ambient i d’estatus, abandonament en certa manera traumàtic de la dona i els fills a Itàlia, retrobament amb els seus pares, la malaltia…
Però el més important és que passa de ser pintor a ser professor; no és que abandoni els pinzells, però el seu objectiu primordial serà la docència, a la qual s’abocarà completament al llarg de la resta de la seva vida. De l’estada a Jaén remarcarem sobretot el vessant social que va amarar la seva actuació personal i el seu tarannà, com a professor, com a director de l’escola d’arts i oficis, i també com a director del museu provincial.
El 1926 decideix portar els seus fills cap a Espanya, encara que la seva dona es quedi a Itàlia. I entre el 1926 i el 1929 moren els seus pares i la seva esposa. Durant aquesta època, pel que fa a l’àmbit pictòric, es va moure en un cert costumisme tant en el paisatge com en la figura fins que el 1931 descobreix l’illa de Mallorca, i particularment Banyalbufar, circumstància que va representar un nou impuls en la seva creativitat en aquella dècada i la següent.
L’any 1932 es va traslladar a Madrid, on va exercir de professor durant uns anys fins que la Guerra Civil va trasbalsar la seva vida com la de tantes altres persones. En l’àmbit personal, va ser important el casament l’any 1938 amb la seva segona esposa, Carmen Gómez Collar, a qui havia conegut quan ella era tot just una nena i ell treballava a la casa de fotografia de Valentín Gómez, el seu pare.

Més a prop nostre

El 1942 aconsegueix el trasllat a Barcelona, i passa a ser professor a la secció tercera de l’Escola d’Arts i Oficis, on es jubilà com a professor l’any 1950. Amb tot, el seu neguit per ensenyar el porta a continuar aquesta tasca, d’una manera més informal, a la ciutat de Tarragona.
Tot i que la seva faceta de pintor havia passat a segon terme, durant la dècada dels quaranta prepara exposicions contínuament, sobretot a Madrid (Salón Cano, Vilches…) i a Barcelona (Sala Busquets, Rovira…), on té una relació activa amb el Reial Cercle Artístic.
Tornar a Barcelona va representar el retrobament amb les seves arrels, amb Santa Coloma de Queralt i les comarques tarragonines. Val la pena de remarcar el seu interès per recórrer el territori i reflectir-lo en els seus quadres. En un gran nombre d’exposicions, entre les seves obres apareixen alguns indrets de Santa Coloma de Queralt: vistes del poble, de la plaça, d’algun carrer, de l’església i, fins i tot, alguna pagesa colomina. També hi trobem Cambrils i Calafell, a través d’àmplies col·leccions de marines, i d’altres indrets com Falset o Valls. I, finalment, la presència de la ciutat de Tarragona, amb les seves platges i el port, places i racons, el Francolí, la muralla, etc.
L’any 1947 va pintar els frescos de l’altar major de l’església de Moià, poble amb el qual estava relacionat per la seva amistat amb el tenor Francesc Viñas. Va tornar sovint a Santa Coloma de Queralt per pintar i exposar-hi -va participar en exposicions col·lectives el 1941, 1961 i el 1965-, i per fer-hi també llargues estades. Tenim constància de la seva estada a la residència de la Mare de Déu del Carme l’any 1970, quan tenia 90 anys.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s